Efraïm Rodríguez

L’estruç, Struthio camelus, és l’au més grossa del mon, pot arribar a pesar 140 quilos i mesurar 2,5 metres d’alçada, i degut a la seva grandària ha perdut la capacitat de volar. La seva total adaptació a la vida a terra ha estat possible, principalment, gràcies al desenvolupament d’unes potes llargues acabades en dos grans dits en forma de peülla que li permeten assolir una velocitat de 70 quilòmetres per hora. La seva forma, a la vegada rabassuda i esvelta, la seva anatomia tan especial i allunyada de la major part d’aus i la seva característica forma de moure’s, ha despertat sempre la curiositat i admiració de l’ésser humà. La mostra d’Efraïm Rodríguez, ESTRUÇOS, exposada a l’Institut Botànic de Barcelona, n’és un bon exemple. L’autor investiga la forma i el funcionament de cada una de les parts de l’animal, els seus ulls enormes, el coll llarg i gràcil, les peülles fortes i equilibrades, les plomes suaus i gairebé sense volum, les articulacions i engranatges que permeten els seus moviments. I del resultat de la seva recerca en fa un art. Els artistes estudien plantes, animals, roques, fòssils i minerals portats per la seva curiositat i ganes d’aprendre, motivacions aquestes molt properes a les que empenyen als científics a ficar-se dins la natura tan com poden, a conèixer-la, a comprendre-la i en última instància a viure d’ella.

Tots nosaltres, artistes i científics, ens nodrim de la nostra admiració pel món que ens envolta i per la perplexitat que el seu estudi ens genera. Aquesta convergència permet mostrar art als museus de ciències i ciència a les galeries d’art, i ofereix al públic una visió diferent, suggeridora alhora que controvertida. Pels professionals dels museus de Ciències, és una gran satisfacció acollir exposicions com ESTRUÇOS. Ens enriqueix, ens ensenya un altre punt de vista i ens recorda que la màgia del que ens envolta rau tant en el que hi ha com en com ho percebem.

Anna Omedes. Directora del Museu de Ciències Naturals

Efraïm Rodríguez. Estruços. Barcelona. Institut Botànic de Barcelona. 2005. p 3-5